Glasgow i Edinburgh. Dia 3

*Gràcies a la Marta, la Nerea i la Sandra per les fotos


Crec que aquell matí, sense exagerar gens, era el més esperat de les nostres vides. Tant, que fins i tot la nit abans ens havíem plantejat, mig en broma mig en serio, si anar o no a dormir.

Aquella nit jo vaig dormir amb la Nerea, perquè a l'Anna li feia mal l'esquena d'haver dormit tota la nit amb mi, no m'estranya!

La Marta es va llevar la primera, cap a les 6.30h, i es va dutxar com va poder, perquè es veu que no queia aigua! Va venir corrents a avisar-nos, i a ensenyar-nos el seu cap tot ple de sabó, perquè no se l'havia pogut treure! La Marta es va posar a assecar-se el cabell al mig del passadís (perquè era l'únic lloc on hi havia endoll) i les altres ens vam aixecar corrents per anar a comprovar que...efectivament la Marta havia gastat les 3 gotes d'aigua que queien d'una dutxa, i a l'altra tampoc en sortia ja res!

Marta assecant-se el cabell al passadís

L'Anna, amb uns cabells indomables al llevar-se, s'havia de rentar, almenys el cap, a la força, així que es va haver de rentar el cabell a una mini-pica amb la Marta ajudant-la, i la Sandra, la Nerea i jo, amb els xinxes enganxats al cos, no ens vam poder dutxar. Tal és el fàstic que sentia per la situació d'aquell lloc, que em va sortir uns granets per tot el cos, la meva reacció al fàstic, es veu.

Anna rentant-se el cabell a la pica

Ràpidament vam baixar a esmorzar, i ens van cridar l'atenció a la cuina perquè es veu que amb la llet no ens podíem fer cafè, només la podíem fer servir si volíem menjar cereals...i si volia posar cereals al cafè no podia o què?

Així que fins els nassos d'aquell lloc vam marxar ràpidament, tot tremolant perquè l'experiència d'Edinburgh no s'assemblés ni una mica a la de Glasgow.

Vam agafar el tren, a la Glasgow Queen Street Station i al cap de poc vam començar a veure els primers verds del viatge, la Nerea es va tornar boja i va començar a fer fotos de tota la seqüència del viatge fins arribar a Edinburgh, a la Edinburgh Waverley.

Anna i Nerea a l'arribada a Edinburgh

I quan vam posar el primer peu allà, gairebé plorem de l'alegria! El primer que veiem ja era preciós, una ciutat maquíssima i plena de vida, que segur que ens aportava milers de coses maques per veure i per fer!

Edinburgh de fons!

Edinburgh es divideix, en la Old i la New Town. La Old, la part antiga, era on teníem situat el nostra alberg, que al principi ens va costar una mica de trobar. Només arribar, ens vam trobar uns espanyols que marxaven d'allà, i el primer que vam fer va ser preguntar què tal l'alberg. Ens van dir que molt bé, però que els havien robat. Fantàstic. Després ens van tranquilitzar dient que els havien robat perquè estaven al baix i s'havien deixat la maleta i la finestra oberta, però que no havia estat ningú de l'alberg, que ens en podíem fiar.

Una mica intranquil.les, el recepcionista ens va dir que no podíem entrar en la nostra habitació fins les 13h, perquè l'estaven netejant. Estava plovent, i feia molt de fred, estavem cansades i volíem veure la nostra habitació, però ens era igual haver de marxar, almenys TINDRÍEM UNA HABITACIÓ NETA!

Ens vam dirigir a buscar una oficina de turisme, ja que des de Barcelona havíem vist una ruta que feien per anar a veure el Loch Ness i les Higlands. Vam pagar 30pounds per anar a fer una ruta diumenge...que no té desperdici.

També vam preguntar per unes rutes que ens havien dit que feien en espanyol i anglès per la ciutat, i vam dir d'anar al dia següent. Vam voltar una mica per la ciutat, que està abarrotada de botigues souvenirs, i ens vam fer la típica foto al Deacon Brodie's Tavern, on es va inspirar Robert Louis Stevenson per escriure Doctor Jekyll i Mr. Hyde, i vam tornar cap a l'alberg.

Deacon's Brodies Tavern a la Royal Mile

I ja d'entrada vam començar malament, perquè ens van donar una clau que no era la nostra, i després d'estar 3hores intentant obrir la porta, vam haver de baixar a recepció, que estava fora de l'edifici, perquè ens donessin la bona.
La primera experiència va ser molt dolenta, ja que a l'entrada feia una pudor a pixum...que vam pensar que tornàvem a tenir un alberg cucarachero i ple de merda. En obrir la porta, vam anar CORRENTS cap a l'habitació, i en obrir-la...ALLÒ ERA EL PARADÍS! Una habitació normal, espaiosa, amb les seves 3 lliteres (un llit ocupat per algú), neta, amb els llums a dins, amb llençols (no sabem si canviats o no) però almenys donaven el pego...UNA MERAVELLA!

La nostra habitació de l'alberg

I després de deixar totes les coses, abrigar-nos més, etc., vam decidir que aniríem a veure Mary King's Close, un carreró estret dels milers que hi ha que l'havien convertit en atracció.

A l'entrada de Mary King's Close

La ciutat d'Edinburgh està feta en terrasses, i s'ha anat construïnt unes coses sobre les altres.

Els principis d'Edinburgh, eren el carrer principal, el que ara és la Royal Mile i al costat aquests carrerons on s'amuntegava la gent.

Anna mirant un carreró dels de la Royal Mile

Abans però, vam visitar una mica més els carrers fins arribar al nostre destí.

Diferents vistes de la Royal Mile

En l'últim brot de pesta de la ciutat, van pensar que havia començat en aquell carreró, i el que van fer perquè no s'estengués va ser tapiar-lo, directament, amb totes les persones que allà hi vivien, per això es famós. En la nostra època, es va obrir, netejar, i ara fan una recreació per veure com vivia la gent allà en aquella època.

L'entrada ens va costar 10pounds. Jutgeu vosaltres mateixos: no sé si era per la crisi, però el dia que nosaltres vam anar, ens van donar una audioguia, i una home vestit de l'època ens va fer un recorregut per allà en anglès. L'ambientació està bé, però no va sortir en cap moment cap personatge més, per tant, quan l'audioguia deia que ara sortirien més persones, o veuríem venir algú, no passava res. El lloc estava bé, però faltava la gent que hi vivia. A nosaltres ens va semblar un timo, però cadascú que faci el que vulgui.

Després, vam anar a berenar a The Elephant House, on JK Rowling es va inspirar per escriure Harry Potter. És una cafeteria restaurant normal i corrent, però amb aquest afegit, i una bonica vista des de les finestres de l'escola on mirava l'escriptora quan va crear el seu castell.

A l'Elephant House prenent berenant

I després de descobrir que allà hi havia un Lidl, vam anar a comprar el nosatre sopar, i ens el vam fer a la gran gran cuina, la millor estança, sens dubte, de tot l'alberg. Allà vam fer el nostre primer amic, en Fran, un noi que venia de Londres a fer unes vacances, i que molt amablement va accedir a fer-nos un dibuix al nostre diari.

Aquella nit vam descansar com els àngels, encara que el nostre company/a encara no havia arribat, i quan ho va fer, només se'n va enterar la Marta, que dormia al llit de sobre.

Glasgow i Edinburgh. Dia 2

Abans que se m'oblidi, gràcies a la Nerea, la Marta i la Sandra per la concessió de les fotos del viatge, la meva càmera era analògica, i les tinc totes en paper.

Aquella nit, jo vaig dormir amb l'Anna. Dic dormir, per dir algo, perquè tot el meu afany era que el meu cos no toqués ni un centímetre de llençol.

Després de barallar-nos per les dutxes -hi havia dues per cada pis de tres habitacions amb sis persones a cada, nou persones que volíem dutxar-nos a les 8h del matí- vam baixar a esmorzar que almenys, era gratis.

Ens vam posar en marxa i vam anar cap a l'oficina de turisme, tot i que vam estar més de mitja hora esperant perquè obria sobre les 10h del matí. Volíem fer la ruta del whisky, i després d'estar esperant, passant fred al carrer i no entendre ni un borrall de l'inamobible anglès que parlaven els de l'oficina, dues noies ens van passar davant i van pujar a l'autocar, i quan ens va tocar el torn, només quedaven quatre seients lliures. Ens van dir que en mitja hora passaria un altre autocar, que potser a dia d'avui encara hi ha algú esperant a que passi.

I a sobre se'ns va posar a ploure i com que ens havien desmuntat tot el plan d'aquell matí, doncs vam decidir tipus hobbit, tornar a esmorzar. I totes ens vam demanar coses normaletes, un cafè, o un suc, però l'Anna, que no se'n pot estar, va haver de demanar un tros de tarta de xocolata i un cafè, i la broma li va sortir per 6 pounds! Ja no va tornar a fer una cosa com aquella en tot el viatge!
Glasgow era una ciutat que en realitat no volíem anar a veure; simplement, estàvem allà esperant a poder marxar cap a Edinburgh. Tothom qui hi havia estat m'havia dit que no hi anessim, però bé, només era un dia...El dia més llarg de les nostres vides, no s'acabava mai!

Com que la guia tampoc no ens oferia gaire opcions molt xules, vam anar a parar a la Gallery of Modern Art, molt petita, res de l'altre món, però almenys és gratis i s'hi estava calent!

Després d'això, vam començar a voltar per la ciutat, que no té gairebé res que a nosaltres ens interesés veure. Fa molta gràcia veure com les guies escriuen, no té la bellesa d'Edinburgh, perquè és cosmopolita, cadascú que jutgi per sí mateix. Ens vam ficar en una botiga de guitarres, i en una botiga de 20 duros, on l'Anna va decidir comprar una llibreta i uns llapis de colors que es converetirien en el nostre fantàstic diari de viatge!
I vam seguir donant voltes i tot ens semblava molt industrial. Va ser en aquell moment que vam batejar la ciutat amb el nom de GLASGOW-ASCOW. Tot i així vam trobar alguna cosa que estava bé, algunes esglésies, i un parc on no hi havia cap nen perquè estava plovent! Posaré alguna foto, perquè no es digui, que algunes coses estaven bé!
Era la 1 del migdia i ja no sabíem què fer, així que vam decidir entrar a un supermercat a comprar el dinar. Uns entrepans i unes pomes, per variar, van ser el nostre aliment, menjat a la parada d'un autobus on tothom qui passava ens mirava, va ser el nostre dinar.
En acabar vam veure que ens havíem anat apropant a la catedral, i gravant vídeos a lo callejeros, perquè ens va sorprendre que no hi hagués gairebé semàfors, vam arribar fins allà. Vam entrar a la Cathedral, que SÍ que ens va agradar, i just davant, la casa més antiga de la ciutat, la Provand's Lordship, de 1471.

Vam veure que hi havia el Saint Mungo Museum of religious life and art, i també hi vam entrar. És un museu bastant petit, però molt entretingut, sobre moltes històries i art de les diferents religions.Va començar a ploure a bots i barrals, i ens vam quedar fins que van tancar a la cafeteria berenant. Algú se'n ha adonat que no paràvem de menjar en tot el dia?

Ens vam encaminar fins el Campus de la Universty of Glasgow. Ens vam passar allà molta estona fent el burro, ja que la Nerea deia que tenia ganes de fotografiar alguna cosa verda, i allà hi havia un munt de gespa.
Seguint caminant, vam arribar fins una mena de rambla, Buchanan Street, on hi ha tota la vida de la ciutat, perquè és on es troben totes les botigues i el Buchanan Galleries Shopping Centre. Allà ja començava a semblar que hi havia una mica de vidilla.
I com que feia tan de fred, vam decidir anar a comprar alguna cosa per fer el sopar i marxar cap a l'alberg, tot i que eren les 19h de la tarda, i tot i que era una sensació contradictòria, perquè tampoc no volíem estar a l'alberg cucarachero, però quin remei! El dia s'havia fet moooooooolt llarg...però encara ens quedava el pitjor!

Glasgow i Edinburgh, quin contrast! Dia 1

De l'1 al 7 de setembre de 2009

Participants: part del grup de la uni; d'esquerra a dreta, Marta, Nerea, Elisabet, Anna i Sandra, que encara no ens havia pogut acompanayar en cap viatge. Aquesta vegada va faltar un dels habituals, l'Aleix.

La història va començar un dimarts a les 12h del migdia. Havíem quedat totes a casa de la Marta per omplir la única maleta que havíem decidit facturar, i on havíem de ficar gairebé tot el menjar que faríem servir durant tota la setmana i les 3 o 4 coses que no ens cabessin dins les bosses de mà tan petites que portàvem. Així que després de comprar uns pollastres a l'ast, i mentre unes preparaven el dinar, les altres intentàvem entaforar-ho tot dintre la gran maleta.

A les 14h sortíem de casa de la Marta, vestides ja amb pantalons llargs, i jaquestes cordades, com si estiguéssim boges, amb la calor que fa a Barcelona! Ens vam dirigir a l'estació del Nord per agafar l'autobús que ens portaria a l'aeroport de Girona, i una hora i un quart més tard, ja estavem allà. El bitllet d'anada i tornada a l'aeroport en autobus ens va sortir per 21euros.

La nostra gran maleta conjunta només podia pesar fins a 15kg, i en pesava 20kg! Havíem de pagar 15 euros per quilo de més, així que vam sortir de la cua, vam obrir la maleta, i del nostre equipatge de mà vam començar a treure jaquetes,
i jerseis, i ens ho vam començar a posar tot a sobre. Amb l'espai que ens va quedar, ens vam repartir una mica de menjar, però ara ens sobraven coses. Malauradament vam haver de sacrificar dues llaunes de tonyina i dues bosses de pasta que havíem comprat, i les vam portar al bar, però per sort, una senyora que ens va veure es va oferir voluntaria a ficar a la seva motxilla una altra bossa de pasta que ja no savíem on ficar, i així almenys vam salvar alguna cosa més. La resta del menjar que ens sobrava, ens el vam haver de menjar per berenar, i només així vam poder treure els 5kg de més de la nostra maleta.

Així doncs, suant com unes porques de tota la roba que duiem a sobre, vam decidir en arribar a l'Aeroport de Glasgow (Prestwick)que ens diríem les Fucking Onions, onions, per les cebes, que tenen moltes capes i nosaltres en portàvem 1000, i fucking, perquè és l'expressió en anglès més utilitzada que conec. Aquest va ser el nostre símbol des d'aleshores, fent la forma d'una ceba.


Vam arribar tard a la nit, i ja era fosc i feia molt fred. Vam haver d'agafar un autobús fins la Central Station, i vam haver de comprar el bitllet al revisor perquè allà no hi havia cap tipus de màquina, unes 6 lliures, que ens va costar Déu i ajuda entendre, perquè allà no parlen Slowly així els matin, si els entens bé, i si no, els hi és ben igual, almenys ens va passar això bastants cops.En arribar a la Central Station vam agafar el metro (el noi es va estranyar moltíssim de que li demanéssim un bitllet que poguéssim utilitzar totes) que ens vam costar 1,24 llliures el bitllet senzill. Quan vam sortir, una parella jove molt maca es va oferir voluntària per mostrar-nos on estava l'alberg, perquè ens van veure perdudes.

I en arribar al nostre alberg no estàvem enregistrades enlloc! Ni per Marta, ni per Nerea, que creiem que eren dos dels possibles noms. I què havia passat? Doncs que hi ha dos albergs iguals a la ciutat, el Blue Sky Hostel, el de l'est, al qual ens vam dirigir, i el del centre, que era el que havíem reservat.

Així que tornant a desfer les nostres passes carregades com unes burres, un home ens va dir que podíem demanar un taxi per cinc persones, que hi cabríem totes, i que no era molt car. I en va xiular un, i va aparèixer un cotxe d'aquells antics, i la part de darrere era enorme i cabíem les cinc amb les sis maletes! I va resultar ser que era molt barato, perquè ens va costar una lliura per cap.

I per fi vam arribar al nostre alberg...i això són figues d'un altre paner. Ja només l'entrada feia mal a la vista, tot molt destartalat. A la recepció hi havia una noia que menjava una pizza i que tenia la música de Nirvana a les 11h de la nit posada a tota pastilla. I tot feia una pinta molt bruta. Vam anar pujant unes escales plenes de taques i que tenien un pam de merda a sobre, fins que vam trobar la nostra habitació.

Una habitació petitíssima amb tres lliteres, on només entrar hi havia un petit quartet ple de merda fins a dalt on guardaven les escombres, fregones, matalassos vells, somiers rovellats...i que ni tan sols tenia porta. La separació entre les lliteres era de menys de mig metre, pel que havíem de passar de costat i per torns. Els llençols i coixins, segurament feia setmanes que no es canviaven, amb unes taques sospitoses molt molt asqueroses. I per acabar-ho d'adobar, el meu matalàs i coixí era el que més taques tenia, amb lo qual no vaig dormir ni una sola nit allà, vaig dormir una nit amb l'Anna, que tenia un llit mitjanament net, i una altra amb la Nerea, que s'havia portat un sac i amb lo qual cap part del seu cos havia de tocar aquells llençols.
Els lavabos estaven bastant guarros, i les dutxes no tenien algunes ni balda per tancar. I per acabar-ho d'adobar teniem un home-molt maco, per cert- que dormia amb nosaltres i que ens vam trobar dormint amb el llum obert! I nosaltres no enteniem perquè, fins que, diposades a dormir ja a la nit, no el trobavem per enlloc, i és que, EL LLUM ESTAVA FORA DE L'HABITACIÓ!!! En fi, la casa de los horrores és poc.