Diumenge a les 8h del matí ja estavam davant la porta de l'oficina de turisme on havíem comprat els bitllets per anar a fer una ruta per Escòcia fins arribar al llac Ness i tornar. La companyia era Scotline Tours.
Com definir-ho en dues paraules? Un fàstic, amb perdó. Jo mai havia anat en un viatge organitzat d'aquests, però si tots són així, tinc claríssim que no hi penso tornar mai més, perquè és com el timo de la estampita: després de pagar 30pounds per anar 12 hores en autobús entre anar i tonar, fer quatre parades d'un minut per fer una foto i visitar totes les botigues de souvenirs d'Escòcia, no vam veure res del Llac Ness. Tal com sóna.
El conductor de l'autobús va començar parlant en anglès, i després va seguir parlant en gaèlic, per veure si algú l'entenia. En veure que no, va proseguir parlant les 12 hores del viatge, SENSE PARAR. Hagués estat molt millor si hagués entés alguna cosa del que explicava, però aquests escocesos tenen un accent tancadísssim i la veritat és que se'ns va fer molt difícil d'entendre.
La majoria de les 12 hores de ruta van transcòrrer dins l'autobus, veient els magnífics paisatges escocesos a través d'un vidre glaçat. Suposo que no cal que digui que aquelles terres són unes de les millors vistes que et pot oferir la natura. Sobretot, si vas assegut al costat de la finestra, no com jo, que anava al asseguda en el mig, al costat de l'Anna i la Nerea, i a l'altre costat amb dos italians que sabien que érem espanyoles i els enteníem perfectament, però tenien moltes ganes de practicar l'anglès, i no concebien parlar altre cosa.
Els que havíem decidit no pagar res, ens havíem de quedar en una d'aquestes botigues de souvenirs + restaurant, plena a reventar de ninos del Nessie.
Després l'autobús ens portava cap a un desembarcader molt maco, però molt petit, on podíem baixar a esperar els que venien del seu tour en barco.
La Sandra ni tan sols va baixar, perquè estava farta de cada vegada anar amb l'abric amunt i avall, treient i posant per després poder estar a fora un minut. Quan tots vam estar a dalt, vam empendre el camí de tornada, ja definitiu, amb només una parada més per berenar, a Pitlochry, venint d'Inverness. Va ser aleshores quan la Sandra es va adonar que li faltava un dels Nessie que havia comprat per regalar, i creia que li havien robat. Així doncs, jo em vaig posar a cridar: Where is my little Nessie?? where...is...MY LITTLE NESSIE?? No no no no nooooooooo, where is?? Així, totes van començar a riure, i de l'escàndol que vam muntar allà al darrere, tothom es va enterar que ens faltava un nino, i almenys la persona qui li havia tret a la Sandra es va sentir una mica pitjor per haver-ho fet.I en arribar a Edinburgh estàvem molt cansades, i encara havíem d'anar a comprar el sopar, preparar les maletes per l'endemà, trucar un taxi...però vam veure que la ciutat estava colapsada, tot ple de gent pels carrers, i no sabíem què passava. I ens van dir que feien un espectacle de focs artificials que durava com tres quarts d'hora. Amb lo qual les meves amigues volien marxar cap a casa, però a una persona que és diable no li pots demanar que hi hagi un espectacle pirotècnic i que se'n vagi a casa sense veure'l.
Devia de ser sensacional, perquè tothom estava al carrer. Ens vam quedar 10minuts, però després vam haver de marxar perquè em sentia culpable.
I quan vam entrar a l'habitació ja teníem un nou company. Es deia Alberto, i era de Granada, i havia decidit venir sol 15 dies a Edinburgh. El nostre antic company, en Fabian, ens havia deixat una nota acomiadant-se, perquè ja havia trobat pis per estar-se allà.
Com que era l'última nit, vam decidir anar a prendre alguna cosa. Vam convidar l'Alberto, i ens va semblar un noi molt simpàtic. Vam anar a un bar que teníem davant l'alberg. Aquella nit vam decidir no anar a dormir, perquè entre anar a prendre algo i que el taxi ens vindria a buscar a les 5h del matí, ja casi no ens quedaven hores. Així és que després d'anar a prendre algo vam estar-nos a la cuina i evidentment vam fer dibuixar l'Alberto al nostre diari. Però hi va haver una hora en que ell ens va abandonar i nosaltres vam començar a preparar les coses per marxar.
Dia 6:
Sobre l'últim dia, no hi ha gaire cosa a dir. Un taxi ens va portar a l'estació d'autobusos d'Edinburgh, i vam agafar-ne un que ens va portar fins a l'estació d'autobusos de Glasgow. Allà, en vam haver d'agafar un altre que ens portés fins a l'aeroport. A l'eroport, vam haver de gastar els pounds sueltos que ens quedaven en monedes, i després vam agafar el vol. Al cap d'unes hores, vam arribar a l'aeropor de Girona, on encara havíem d'agafar un autobús per anar a Barcelona.
La Sandra, que la seva família viu a Girona, va ser la primera que ens va abandonar, ella no va haver d'agafar l'autobús. En arribar a Barcelona, cadascuna per la seva banda, i l'Anna encara havia d'agafar un tren que triga una hora i un quart per anar fins el Vendrell.
I així, cadascuna va marxar cap a casa, amb el record d'haver viscut 7 dies inoblidables, probablement, un dels millors viatges que hem fet fins ara.
I el que ens queda...
ivisar el Holirood Palace, al qual no hi vam anar, i també el nou Parlament Escocès, del català Enric Miralles, una obra que tothom qui vam trobar allà que ens parlava, ens deia que se la podia haver estalviat.
