Rupit i Tavertet, ruta dels cingles

Feia molt de temps que volia anar a Rupit. Ma germana me'n havia parlat molt bé, i tinc uns amics que hi havien anat i m'havien dit que era preciós. Havia intentat convèncer molta gent per poder-hi anar, però la veritat és que és difícil: si no tens un cotxe, només es pot pujar en un autobús que, sent un poble tan petit, és un merder pels horaris, i més el cap de setmana, així que, per tant, ha passat bastant de temps fins que per fi he pogut anar.

I quina experiència! Des de Barcelona es tarden un parell d'hores en arribar, agafant l'eix transversal és molt fàcil. El fet que només es pugui arribar amb aquell autobus, o en cotxe, és una manera molt bona de preservar el medi, però sembla ser que no és una manera de tirar enrera la quantitat enorme de gent que hi arriba a anar.

L'arribada al poble va ser un autèntic caos. Al poble només els 300 i escaig habitants poden accedir en cotxe, però no la gent de fora. Per aquest motiu, a l'entrada de la vila hi ha un gran pàrquing, que no donava ni de bon tros cabuda per la quantitat de domingueros que hi vam arribar a anar! Després de més de mitja hora aturats dins l'aparcament perquè ningú no es podia moure, vam aconseguir sortir, però sortir del poble, i carretera enrera vam trobar un descampat on vam poder deixar el cotxe que es va tornar a omplir en cinc minuts.

Xino-xano vam tornar al poblet, disposats a anar a la petita oficina de turisme que hi ha a l'entrada. Però vam desistir per la quantitat de gent que hi havia, amb el qual vam començar a voltar per allà sense saber per on anàvem ni què estÀvem veient, tot i que no és que hi hagi una gran quantitat de monuments a tenir en compte! Per entrar dins el poble, la gràcia és poder fer-ho pel pont penjant, que és bastant famós; la sensació que jo vaig tenir era la d'estar al bell mig de Port Aventura, a una nova zona, la dels Pirineus. Empaitant-nos amb la gent i intentant no ficar-nos en les fotos de les 50.000 persones que hi havia sobre el pont-i només poden haver-hi deu-vam arribar a l'altre banda.

Tot i el mal començament, Rupit és preciós. Però estava tan ple de gent i és tan petit que no es podia ni caminar. Vam caminar per la zona principal, on hi ha l'església, per anar a l'inici d'una de les excursions més famoses, la del salt de Sallent. Aquesta comença baixant unes petites escales que et porten cap a la muntanya, doncs ja a les escales hi havia overbooking! No es podia ni començar l'excursió perquè la gent estava parada!

Vam decidir deixar la petita excursió i continuar poble amunt, cap el mirador. Els petits carrers empredats són molt, molt bonics, però la llàstima és que si hi anem nosaltres, mai no veurem la vida autèntica del poble. Les úniques persones que vam veure que sortien d'una de les cases, marxaven i es lamentaven de tota la gent que estava saturant els carrers de la seva bonica vila.

Quan vam arribar al mirador, gairebé no vam poder veure res, de la gent que hi havia i s'intentava fer una foto. Allà dalt, on s'hauria d'anar per estar en pau i tranquilitat amb la natura, només se sentia el clàxon dels cotxes que estaven encara intentant entrar al poble sense èxit, i els crits de milers de persones que passejaven per allà. I de la calma de la muntanya, res de res.

Així que vam decidir intentar baixar per veure si encara hi havia tanta gent com abans a l'oficina de turisme. Més o menys, hi havia la mateixa, però vam decidir fer la cua per demanar un mapa, ja que un cop "vist" el poble, ens plantejàvem si marxar o no. I mirant les rutes, se'ns va acudir una idea, no marxar corrents d'allà, sinó fer el GR-2 cap a Tavertet, un poblet a la vora que també pertany a la Vall de Sau Collsacabra. Posava que trigaríem un xic més d'un parell d'hores per anar, muntanya amunt, i ens vam decidir. A les 13.30h més o menys ens posàvem en marxa bosc endins cap al poble de Tavertet, i ens quedàvem més de dues hores de pau i tranquil·litat entre muntanyes i vaques.

La pujada pel bosc cap a Tavertet, és molt dura. No sabria dir exactament quant vam tardar en sortir-ne, però gairebé una hora, segur. Però un cop se surt per fora, s'arriba a una pista, i ja no costa gens. En acabar el bosc s'arriba a una lleteria, i aleshores comença la pista, i amb ella, els cotxes. Val a dir però, que caminar entre les vaques és molt maco.

I entre les vaques vam decidir dinar, i ens hi vam estar bastanta estona, una mica més de mitja hora, veient la gent i els cotxes passar. I després d'allò, ja començava a venir la part més bonica, la vista de les puigs i els plans, de les roques,els penya-segats i el cingle de l'Avenc i en la llunyania els de Tavertet.

El Collsacabra és extremadament maco, és un paisatge que no t'esperes. Arriba un punt que des d'adalt de tot, que s'aconsegueix veure Rupit en la distància com un conjunt de casetes diminutes, i una de les seves allunyades esglésies, la de Sant Joan de Fàbregues.

I baixant, baixant, veient la impressionant panoràmica, arriba un moment en que es comença a divisar el famós pantà de Sau. El pantà de Sau el van fer sobre el que abans havia estat el poble de Sant Romà de Sau, i la gent que allà hi vivia se'n va haver d'anar a viure a Vilanova de Sau o altres pobles. Depenent de l'alçada de l'aigua, encara es pot divisar el campanar de l'església del petit poble desaparegut, com si es tractés d'una petita Atlàntida.

Després d'una mitja hora de baixada des que es divisa el pantà, s'arriba per fi al poble de Tavertet. El poble és molt maco, i igual que Rupit, declarat Bé d'Interès Cultural. Té tres carrers contats, i cada casa té un nom. Hi ha una petita església al costat de la plaça, la de Sant Cristòfol, inusual amb les seves dues naus.

Just en arribar, una veïna del poble comentava, que feia uns mesos s'havia fet un programa per TV3, el paisatge favorit de Catalunya, en que el conegut periodista Antoni Bassas havia sortit defensant el Collsacabra, i que des d'aleshores ençà, la gent que hi venia els caps de setmana per la zona, havia augmentat considerablement.

Després de descansar una mica-havíem arribat sobre les 16.15h, havíem trigat gairebé 3 hores, perquè havíem parat bastant, havíem dinat, i ens havíem parat a fer fotos-ens vam haver de tornar a posar en marxa, perquè ens quedaven encara més de dues hores de tornada fins el cotxe, i no volíem que se'ns fes fosc pel bosc. Ens hagués agradat poder baixar fins el pantà de Sau, però des de Tavertet hi ha 1hora de camí, i ja no ens donava temps.

Així que, camina que caminaràs, amb tot el dolor de les nostres cames, vam haver de desfer el camí, veient com el sol s'anava ponent entre muntanyes. Aquesta vegada vam anar millor de temps, fins i tot ens vam poder parar a berenar uns minuts vora els cingles. La part dura, vindria al final, al bosc de Rupit, lluitant per no relliscar per les pedres mullades.

I finalment, sobre les 19h de la tarda, tornàvem a Rupit, ara ja molt més buit de gent que al matí. Vam anar directament cap al cotxe, tot i que mirant enrere, perquè el poble ja tenia algun que altre veí abocat a la finestra i realment es veia molt bonic. En sortir del poble, teníem l'opció de passar per Pruit. Oficialment, el nom del poble és Rupit i Pruit, Rupit és el poble gran, i Pruit són un conjunt de massos de la vora i tot es va unificar. Però anàvem tan cansats que no ens veiem amb cor de baixar a veure els massos,