Una tarda conscient a la natura. Movem-nos Montserrat endins

A les sis de la tarda puntuals, més d’una trentena de persones encuriosides s’aplegaven als peus de les Coves del Salnitre, a Collbató, esperant per gaudir de l’activitat proposada pel centre de creixement personal l’Alzina de Collbató: Movem-nos Montserrat endins.

L’activitat va començar amb una invitació al moviment conscient; la idea era que, entre totes les persones que formaven la rotllana, construïssin un moviment conjunt que els ajudés a activar i a obrir els xacres i aprofundir d’aquesta manera en el contacte amb la muntanya.

Explicat d’aquesta manera podia semblar complicat però, de seguida que va començar a sonar la música, tot va ser fluït. La primera cançó era per anar prenent corporeïtat. La Rosa i el Joan, els directors de l’Alzina i instructors de l’activitat, proposaven una sèrie de moviments que tothom seguia al ritme de la música. Poc a poc la gent es deixava portar, es deixava sentir tot el cos i les emocions que això els provocava.

Sense que la música parés ni un moment, la gent va començar a interaccionar. Sense deixar de ballar, la idea era que cadascú es presentés dient el seu nom dins de la rotllana. Els ritmes eren cada vegada diferents, les cançons s’anaven succeint i cada cop més tothom s’anava deixant portar per la música. Entre una cançó i l’altra  cada persona parava una mica per notar com se sentia, com respirava, com estaven els altres.

Va ser divertit veure com, a mesura que la gent balla, els somriures es multiplicaven. El marc era incomparable: la posta de sol queia sobre Collbató i les muntanyes eren observadores privilegiades de  tot el que passava als seus peus. I no només elles; alguns excursionistes i ciclistes que passaven per la zona es miraven l’espectacle, divertits, sense saber ben bé què pensar.

Ja amb el sol molt baix, va començar la segona part, la pujada cap a les Coves del Salnitre on havia de cloure l’activitat. Sense deixar de ballar, però molt a poc a poc, els integrants van anar pujant les escales que els separaven de les coves, sense ser conscients que, vistos des de baix, eren com una petita processó en el silenci de la muntanya. La música es va anar apagant i ja només se sentia el silenci de la natura, una ciutat integrada al fons, els grills i algun que altre ocell nocturn. Quan totes les persones van arribar a dalt, ja s’havia fet de nit.

Les vistes sobre Collbató i la vila d’Esparreguera al fons van convidar els integrants a cantar d’esquenes a la muntanya, cridant a la civilització, com si fossin una manada més del bosc. I quan el cant es va acabar, la cova els esperava per fer una meditació conjunta final.

L’espectacle que oferien les Coves del Salnitre a la nit era espectacular. Amb les llums tènues, i una música de fons, la gent va anar prenen posicions seient per tota la cova, tocant les parets i els murs per reafirmar-se en aquest paratge únic. Fins i tot se sentien xiuxiuejos de “uau!”.

Els murmuris van anar deixant pas al silenci absolut de la meditació comuna. Només, de tant en tant, se sentia un gong que feia recordar tothom que estava meditant, i no pensant en les mil i una coses del dia.

Després d’uns 20 minuts de meditació, van començar a badallar, a estirar-se. Molts tornaven a necessitar el contacte amb les parets que els havien acollit durant tota l’activitat. Fins i tot hi havia gent visiblement emocionada i, un cop més, grans somriures. Els somriures que provoquen sentir-se part integrant d’un lloc com Montserrat.